L’Alberto Polo fa 20 anys que es dedica al món de la fotografia. Nascut i arrelat a Barcelona. Especialitzat en mons dels que també en forma part: l’skateboarding i la música. Ens presenta, junt amb el 3r. Esquerra, “Sota els marges”, l’exposició dins del cicle Metaphorai FOTO, que profunditza en les decisions darrera la construcció d’una obra fotogràfica. En aquest cas, fent servir la seva obra com a via.
En Robert García, doctor en Filosofia per la UdG amb la tesi “Imágenes para la experiencia. Pensar la imagen fotográfica desde la obra de Giorgio Agamben” i representant del 3r. Esquerra, també s’uneix a la conversa.
Comencem parlant sobre la publicació de l’Alberto, “Love Life”. El que va començar com un projecte de final de postgrau es va convertir en un llibre que conforma “un mapa emocional a través d’enfrontar les imatges, generant així noves lectures”. “Love Life” és un diàleg entre les dues imatges que es presenten a cada pàgina, és una síntesi del que t’ofereix la vida i la narrativa que l’Alberto crea amb ella. No tot és bonic en l’amor i no sempre és amor.
Com vas decidir fer una segona part?
Daido Moriyama té una sèrie de publicacions semblant que va començar a principis dels 70. Va fer molts exemplars, més de 40, és com una revista. Anders Petersen també va fer una publicació amb tres llibres. Aquests referents em van inspirar a fer aquest format més lleuger. Més fàcil de concebre, produir i difondre. El volum 1 va sortir el 2015 i el segon acaba de sortir aquest any.
Què és “A l’ombra”?
És una obra que encara no s’ha exposat. Serveix de punt de partida de “Sota els marges”. La vam escollir d’entrada, principalment perquè conceptualment és molt específica i perquè ningú l’ha vist encara. És el projecte articulador, encara que en el resultat no sigui el que més es mostra.
Com resumiries el procés de diàleg amb en Robert?
Ha estat una confrontació al meu propi discurs i limitacions. M’ha despertat una mica de pudor… M’agrada parlar de fotografia, però parlar del teu propi treball és estrany. Per això no hem parlat sobre la qualitat de les meves fotografies, sinó dels referents, com la imatge és un vehicle, un mitjà de comunicació… A través de la meva manera de fotografiar es pot extreure una reflexió que ja existeix. Hem intentat que les meves fotos articulin aquests discursos, independentment del meu treball.
Heu unit dues disciplines…
La meva manera de fotografiar serveix per parlar de com em posiciono com a fotògraf davant del món i del possible observador, quina és la meva implicació davant el que em trobo.
Són reflexions que se t’han presentat amb aquest diàleg o ja les tenies molt presents?
Hi ha coses que tinc força presents, que han anat sortint, però tampoc vol dir que les tingui molt clares. No crec que mai arribis a tenir-les absolutament clares.
És una recerca constant…
Esta bé dubtar de tant en tant. Si aquella posició és l’adequada per transmetre el que vols transmetre. Si l’estàs esprement al 100%. Està bé que trontolli tot una mica. Per això en Robert ha tret una sèrie de conclusions, perquè veia un patró que es complia amb certes diferències. I hem arribat a la conclusió que potser era interessant treballar partint del projecte que estic conceptualitzant ara mateix i que potser torna a veure un altre canvi, ara que creix la consciència com a fotògraf, per a trencar amb aquests tics, aquestes maneres. És un estil propi, però no puc dir que és únic.
El fet de fotografiar en analògic i en blanc I negre potser no és únic, però és el teu estil personal…
Alberto: Són decisions. Decidir que et fotografies a tu mateix o que apareixes d’alguna forma a les fotos és una manera de dir que tu formes part d’allò. No tens un límit entre el mitjà, el que vols expressar i la teva vida. Els orígens de la meva vida com a fotògraf va començar sent part del món que fotografiava. D’això n’hem parlat molt amb en Robert. Com a fotògraf, entenc que tots els dilemes i com es tradueixen en les seves imatges donen per esprèmer per un costat o per un altre.
Robert: L’estil propi i el llenguatge es pot traslladar a la literatura per exemple. Tots dos parteixen d’uns codis comuns pels quals sinó no ens entendríem I a partir d’allà es construeix l’estil.
Heu parlat dels codis?
Robert: Més que sobre els codis, perquè sinó acabaria semblant que volem definir què és una fotografia, cosa que en aquest cas no té importància, hem aconseguit trobar idees i conceptes sobre la fotografia. La qüestió del posicionament, els marges, les idees i característiques pròpies del llenguatge. No hem parlat de la tècnica, perquè no en sé…
Alberto: I a mi, m’interessa poc, la veritat. No és que no en sàpiga, perquè encara que les meves fotos semblin molt directes, quasi destraleres, a l’hora de la veritat soc molt fi en la forma de presentar-les, un petit error pot fer que descarti la imatge. Soc molt obsessiu en aquest aspecte.
Un caos molt ben enquadrat, no?
A: Un caos molt controlat. No m’interessa gaire parlar de tècnica, m’agrada saber el que haig de saber per expressar-me. Tampoc m’interessa l’última càmera o model, faig servir càmeres de fa 15 o 20 anys. I són molt bones, però no m’interessa. M’interessa més parlar de la composició de la imatge que si l’he disparat amb un flaix d’un model o un altre.
Les fotos que fas capturen moments casuals i fins i tot caòtics, fins a quin punt trobes que la tècnica amb què t’has format t’ha servit per donar-te ales i fins a quin més aviat t’ha limitat?
A: Bona pregunta. Ja no és la tècnica al final, és tot el bagatge, des de l’acadèmic, fins a la mateixa trajectòria i experiència. Tot això pot ser una mica “castrador”. Molt necessari perquè en el meu cas m’han format com a fotògraf fins al dia d’avui. Per tant, se’m coneix gràcies a aquesta trajectòria, ha creat la meva imatge amb segell personal i m’ha portat a on estic. Arribes allà amb tot això, però a vegades no saps com desempallegar-te’n, com trencar amb allò. Potser ets incapaç. Vols fer una cosa de tendència, molt nou i no saps com fer-ho, o tens idees molt rígides de la imatge I si proves altres coses et preguntes: “continua sent part de la meva obra? Se’m jutjarà?” Llavors passa com amb la tècnica, potser treballes d’una manera durant molts anys I desenvolupes tics que no saps com treure’t de sobre.
Per això a vegades va bé sacsejar-se una mica i atrevir-se a provar coses noves. Pot ser complicat a vegades.
En els temps digitals que vivim. La imatge ha agafat molta importància. L’era de la perfecció, la postproducció, els colors. Imagino que no hi ha massa retocs digitals a les teves fotos…
A: Hi ha un treball d’edició al darrere.
Com les treballes quan les produeixes? Amb Photoshop?
A: Si, l’escanejo i la treballo amb Photoshop. Però és interessant el que deies sobre aquest excés de producció que hi ha a les imatges actuals, com a tendència. També donat per les eines que ens venen donades ara mateix. És un dels temes que hem parlat amb en Robert, de com és de necessari que la imatge sigui imperfecta per a acabar de comunicar. Per a demostrar que la perfecció absoluta no existeix i que depèn dels ulls de qui. Aquest tipus d’imatge que fas referència, em cansen, no em diuen res… probablement les imatges imperfectes, no sé si dir que diuen més coses, però demostren que la fotografia, en general, és imperfecte. La perfecció és una quimera inassolible.
R: Hauria de ser un reflex absolut del que està reflectit allà.
– La perfecció està potser en el missatge que es vol transmetre?
A: Ni tan sols això, La perfecció en la imatge tampoc existeix. Com deia en Robert, hi ha uns codis de comunicació, que no hem definit, ni sé si és possible definir-los al 100%, però són codis que també depenen de la subjectivitat i l’experiència.
R: Quan es parla de la perfecció de la fotografia en l’actual època digital es confonen dues coses:
Una cosa és la fotografia com a obra, com a cosa física i l’altre la fotografia com a llenguatge de transmissió. És qüestió de separar les coses. La fotografia, digital o no, és material: pot ser una posta de sol preciosa, penjar-la a la paret…En aquest cas ha de tenir una connotació estètica. Llavors sí que pots parlar en termes de “perfecció”, tot i que la perfecció no existeix. Però si parlem de la fotografia com a mitjà, la percepció de millor no es pot entrar en el discurs.
A: Es pot parlar de perfecció si trobes que allò que has fet comunica.
– En aquest sentit em dóna la sensació que ets un fotògraf una mica punky: Dispares en analògic, fotografies imatges en blanc i negre… Com et deia abans, en els temps digitals que vivim és una mica antisistema, una part que diu “no, jo segueixo fent el que vull com ho vull”.
A: Suposo que si…ho has de fer si creus que no t’has de deixar portar pel corrent.
“Faig el que vull fer, el màxim de vegades que puc”
No deixar-se portar pel corrent suposa un esforç.
A: Si, per això suposo que sí que hi ha aquesta confrontació. M’hi he trobat en molts casos, en l’àmbit professional, amb grups de música i fins i tot amb la meva parella que és fotògrafa… Haver d’explicar que jo disparo així, justificar-me. Tot i això, tots ells m’han entès força bé. Però al final no és el mateix disparar en digital i en analògic, els temps es veuen afectats I és més difícil treballar amb revistes, marques, etc. en aquest format.
Per mi l’analògic és una satisfacció a l’hora de captar, és un procés que porta uns tempos que m’agraden i dona un resultat que m’agrada. Dins la música considero que ja m’he fet una espècie de segell. Hi ha gent que m’ha dit que només veure una foto ja ha sabut que era meva. Per mi això és important, perquè has creat el teu imaginari, la teva obra, la teva manera de transmetre allò.
Moltes vegades molta gent se m’ha apropat precisament perquè treballo així, I si m’ho demanen en digital, ho faré, però no ho ensenyaré a ningú. A mi no em diuen res.
És una lluita constant, sense posar-me cap medalla, senzillament crec que faig el que vull fer el màxim de vegades que puc.
Suposo que ets de vinils també
A: …Sí, ja fa anys.
Parlem de l’exposició. Per què ‘Sota els Marges’?
R: El títol que vam escollir des del principi i a mesura que avançàvem no molestava. No sabíem si era el més adient i estava obert a modificacions, però el vam a partir de l’obra de l’Alberto Polo “L’ombra”. Com que era el punt de partida i, en aquesta obra en concret, els marges tenen un especial protagonisme. El para-sol, com a marge, com a marc, que limita. I el nom es va quedar per les fotografies que anaven parlant del que hi ha més enllà dels marges, fora de camp, el que s’intueix en les ombres, els blancs I negres, les parts més fosques… S’avenia bé perquè volíem parlar de per què les fotos funcionen i que mostressin el seu fracàs. No buscar representar fidedignament la realitat, perquè sinó no caldria. Tot plegat anava una altra vegada amb aquesta idea dels marges, què hi ha sota els marges, el posicionament.
A: Parlar de tot allò que no es veu, tot allò que està per sota del que es veu. El títol encaixava amb el projecte, amb el punt de partida. No sabíem a on ens portaria el diàleg, però des del principi vam veure que el títol era correcte. Ho engloba tot i encara ara al final ho veiem així.
Què es pot esperar de l’exposició?
R: És un diàleg on s’espera que no hi hagi res preestablert. Veure fins a on arriba la conversa.
A: Tot Això és molt feixuc d’entendre. Volíem evitar posar-nos en una posició molt elevada, perquè al final aquestes xerrades s’han fet de forma molt propera i prenent una cervesa. I òbviament hi havia l’ànim d’arribar a una conclusió i per la meva part, aprendre. Per això no cal donar-li un caire de grandiositat. No calia conceptualitzar-ho i engrandir-ho, ho volíem evitar de totes totes, perquè era fàcil caure-hi.
R: La intenció del Metaphorai FOTO, i que es veu que ha funcionat amb aquesta residència, és tant parlar del fotògraf i la seva obra com parlar de la fotografia des d’un altre lloc. Els fotògrafs parlen del món, descarreguen una intenció, però cada vegada que fan una fotografia estan parlant de la fotografia com a llenguatge. I queda molt clar com a element de comunicació.
“Ni els fotògrafs necessiten els filòsofs,
ni els filòsofs necessitem els fotògrafs
per parlar de la mateixa cosa”
– Quin era el vostre objectiu?
R: Entrar en un diàleg des de les teories de la imatge i la praxi fotogràfica. Qui pensa en la imatge i qui la treballa. Els fotògrafs no necessiten els filòsofs ni els filòsofs necessitem els fotògrafs per parlar de la mateixa cosa.
I potser no es necessiten, però sí que està bé que hi hagi un contacte, perquè sembla mentida però no hi és. Malgrat que la fotografia està de moda, no es fa ni es busca aquesta connexió.
– En termes de producció, quina obra anterior de l’Alberto trobarem? ‘L’ombra’, ‘Love Life’, alguna inèdita?
A: Hi haurà un tercer projecte que en realitat que no ho és. Surt com a idea de publicació. Aquesta idea de com els projectes fotogràfics neixen de diferents maneres, amb natura de publicació o no, etc. Un projecte que encara no ha vist la llum, que reuneix totes les fotografies que he fet del món de l’skate, evitant les fotos més d’acció de patinar, sinó mostrant la subcultura, la meva relació amb ells, l’experiència com a individu que surt al món i s’enfronta a l’establishment. Totes aquestes històries que pots trobar en aquesta subcultura.
Hi ha fotos d’això, de l’ombra i hi ha una petita sorpresa, sobretot per a mi. A més d’una foto meva relacionada amb aquest projecte hi haurà una foto que l’ha fet en Robert.
R: per anar bé ha de ser així. Pero la idea jo trobo que va estar molt bé per donar tancament a la producció. La primera imatge és la imatge que té al seu cap, amb tot el que es vol plantejar d’alguna manera, sortint o no, hi és allà. Un joc entre això i el final, una imatge meva.
Així l’Alberto no l’ha vist encara?
A: He vist alguna cosa al seu Ordinador però no se…
R: ui no, estic fent proves…no la filtraré encara
I com va anar?
A: Va venir al barri, a Barcelona i li vaig explicar 4 coses, intentant no condicionar-lo massa, perquè no mimetitzés veient les meves imatges.
Llavors li vaig proposar que a partir del meu concepte ell fes una foto. Cadascú amb la seva càmera, si cal del móvil. Per tal de no copiar també…
– Moltes ganes de veure el resultat el 30 de setembre.
