La proposta de l’artista empordanesa Rosa Pou de plantejar una poesia per guarir en forma de càpsules injectables reivindica un tipus d’art relacional que funciona com a resultat de la barreja entre la necessitat d’expressar-se i una espontaneïtat entesa com a moment d’intimitat de la pròpia artista, i que es recolza en una trajectòria creativa plena de música i poesia disposada per ser compartida.
El projecte “Poesia Envasada” pretén facilitar, en paraules de l’autora, una “medicina revitalitzant per a lletraferits i altres afectacions de l’ànima”, amb la intenció d’interpel·lar un públic que, malgrat tot, pot sentir com a bon pacient que tot plegat frega l’impossible.
Amb això, ens remet al tractament d’una malaltia de l’ànima que ja des dels inicis de la nostra cultura mostra com a principal símptoma una escissió entre la inspiració de la poesia i el raonament de la filosofia. Una ruptura entre la paraula pensant i la paraula poètica, les quals, tot i ser irreconciliables, han de conviure en el nostre interior.
Queda lluny aquell projecte radical de Hölderlin de plantejar una poesia capaç d’aportar coneixement per si mateixa. Davant d’aquell feliç fracàs del Romanticisme, l’art contemporani opta per respectar-ne la separació a canvi de reservar-se, en el marc d’una crítica entesa com a indagació, la custodia d’una mena d’espai unitari que inclogui la pròpia escissió entre la poesia i la paraula disposada per al saber.
Si bé és cert que és massa aviat per comprovar si les dosis que Rosa Pou ens ofereix assoleixen el propòsit de guarir els mals de l’ànima, també és cert que “Poesia Envasada” situa l’espectador en aquest espai unitari ple de tensions des d’on dirigir-se cap a allò mateix que Hans-Georg Gadamer –un pensador de la bellesa– definia com “un temps de celebració” que, igual que l’aplicació d’una medicina per via intravenosa, també cura.
Robert Garcia
Amb el suport de:
